dimecres, 25 de setembre de 2013

El joc conscient d'alternances entre el paradigma universal i el paradigma de separació

D'entre els diferents estats de l'ànima podríem dir que, en general, som dues possibilitats ben clares que anem alternant la manifestació en funció de la connexió amb el ser interior o amb la font de coneixement.
De fet, tots som una cosa i l'altre i juguem de manera més o menys conscient a aquest joc constant d'aparicions i desaparicions...
Fins i tot, és probable que en alguns moments vitals, si més no en aparença , hem estat la manifestació d'un estat o de l'altre permetent que regnés el paradigma de separació per sobre del paradigma d'unió o de la unitat. 

És a dir, hi ha un estat de l'ànima que manté la connexió amb la font i el ser interior i que és el que es dóna de manera inequívoca en els moments de trancendència. Són moments clau per a l'ànima: el moment del naixement, el moment de la mort i alguns momentum vitals clau. 
Si a més, l'ésser com a persona cuida la seva freqüència de manifestació a consciència i manté la vibració alta, aleshores pot donar-se que aquest momentum sigui continuum i que l'altre aparent estat de l'ànima, això és els momentum de lapsus, de separació o desconnexió siguin mínims. 

Al llarg de tota la història de la humanitat, els éssers més evolucionats espiritualment, les persones humanes que han estat bones i prou sàvies, han sabut mantenir la connexió amb la resta de l'univers i viure amb coherència amb el paradigma universal, aquell que parteix i es basa en els llenguatges comuns a tots els sistemes celestes a l'hora de manifestar el seu comportament i per tant deixar la seva imprompta sobre el planeta

Tanmateix, hi hagut situacions en les que el paradigma de la separació ha estat el dominant la major part del temps encarnat i això ha generat comprtaments "humans" que han representat un gran desgavell per a l'evolució del planeta i de l'espècie humana. La desconnexió ha creat falses realitats, patrons de comportament que han fet empitjorar l'estat de salut de les persones i han desenvolupat relacions malaltisses i desencarnacions, és a dir morts, que han romàs en l'astral a causa de la por provocada per la manca de visió universal i per la capacitat d'autorregulació. Aleshores convé recordar que tot aquest daltabaix era sostungut per quelcom més gran que sí tenia connexió amb la unitat i que tard o d'hora farà evident el trasfons de tot plegat.

La dependència de la vida biològica resulta del vincle malentès amb el globus terrestre i és degut al convenciment de que  la realitat visible és la única possibilitat de vida. Aquest mirada confon fins al punt de provocar comportaments neuròtics que a la vegada desencadenen en la perversió del sistema de creences.  

 


La solució és tan senzilla i complicada alhora com romandre en sintonia amb l'unitat, és a dir, procurar no oblidar que el nostre origen i la nostra fi són una mateixa cosa: SILENCI DIVÍ...
...i que ÉS sempre al nostre abast!