dimecres, 16 de març de 2011

LA CAIXA D'EINES La força de la unió còsmica


 

 

La força de la unió còsmica

La principal fortalesa de tota existència rau en la seva connexió amb la pròpia línia crística, el fil de plata que permet la comunicació amb el cosmos.
En tota situació cal tenir en compte que per gaudir plenament del goig i l’alegria de viure és fonamental que les persones tinguin consciència plena de l’ara i aquí i per tant estiguin en comunió amb la totalitat. La diferència entre aquest estat de consciència o bé l’estar però patint petits lapsus de desconnexió per anar al passat o al futur és abismal. El cansament i la despesa energètica que generen la manca de lucidesa i en un segon estadi el pensament obsessiu desencadenen un comportament mecànic sotmès a un cert grau d’alienació que pot ratllar l’absurd de l’existència i dur-la a una pèrdua total de sentit per la vida.
Afortunadament, la vida és un sistema de comunicació amb un funcionament tan perfecte que constantment convida al canvi. Les situacions aparentment difícils i injustes tenen per mòbil generar una crisi amb la fi de reajustar l’ésser en allò amb què es troba encallat i de convidar-lo a evolucionar i millorar.
L’ecosistema es troba en constant moviment energètic per tal d’assegurar-se la supervivència i evolució. L’encontre entre els nostres camps d'energia mai és gratuït, normalment comporta un reconeixement i un aprenentatge basat en semblances i coincidències que permeten fusionar, atraure o enamorar.
la unió còsmica
Quan dues energies o vibracions coincideixen, generen una nova ona de vibració, resultant de la suma de les dues. Si coincideixen en positiu l’ona resultant es duplica també en positiu, és el moment excels de la relació, aquell que ens reporta més beneficis perquè augmentem el potencial. És el referent que no hem de perdre de vista perquè és el punt màxim on hem pogut arribar i per tant en termes d’aprenentatge el punt de la relació que més ens aporta per avançar, el millor tresor a custodiar. Una relació especialment bonica, si no es donen altres condicionants com la contradicció i el rebuig, esdevé durant nou mesos al ventre d’una mare. La fusió entre aures dins el cicle de la maternitat és la unió còsmica per antonomàsia.
Quan es dóna la separació per empatia les dues ànimes parteixen d’aquesta nova vibració. En el cas de les relacions d’amor entre dos ànimes sempre després de la separació es parteix de la vibració resultant, per tant si aquesta relació acaba en el millor moment les dues ànimes partiran de la nova consciència per atraure una energia afí a aquest nou grau o nivell.
Les energies fluctuen i amb la seva suma es poden generar noves ones resultants. Entre les múltiples possibilitats es pot donar també el punt contrari, que coincideixin en negatiu i aleshores la ona resultant dobla en negatiu.
En el cas de les relacions entre persones humanes és el moment en què la relació ja no és dóna amb facilitat o comoditat perquè el reflex ja no agrada i costa de reconèixer-se en allò de l’altra que no ens volem mirar i transcendir. La relació es torna en aparença totalment destructiva, ara bé si se li pot donar la volta comporta un aprenentatge preciós i molt valuós, un transcendir des de la part més fosca que suposa sempre molt d’enfortiment.
Es pot donar una situació intermèdia , és el cas en que les dues ones en trobar-se s’anul·len generant immobilisme, mediocritat i apatia. Una es troba anul·lada per l’altra i també en aparença és fa molt difícil de canviar la situació. Desembussar una situació d’aquest tipus té també un gran valor perquè suposa transcendir l’enquistament, l’acumulació, la saturació i qui troba força per fer-ho en una situació tipus de dues energies aprèn que el canvi sempre només depèn d’una mateixa.
En tots els casos és imprescindible que, malgrat els possibles bloquejos i lapsus que l’ésser pateixi a causa de la intensitat de l’experiència emocional conferida, l’humà recuperi la comunicació amb l’univers,  perquè serà a través d’aquesta informació còsmica que podrà recuperar la lucidesa mental i saber quin ha de ser el seu millor procedir per poder avançar a tant individual com col·lectivament en harmonia amb l’ecosistema i per tota la immensitat.


Per saber més de la vibració d'ones cerebrals 

HISTÒRIES D'URÀNTIA. La llavor còsmica


La llavor còsmica


M’agrada tenir la certesa que quan surto de la làmpada i em torno el geni de la llum que tot ho pot, a la terra hi tinc plantada la llavor que finalment fructificarà.
Sí, ser llum sàvia i pols d’estels em dóna molta màgia i seguretat. Puc volar, omplir-me de riquesa i sentir ben a prop la fortuna. Tinc accés al Coneixement i em sé capaç de tot, perquè sóc guspira de llum divina i sóc part de la Creació. M’agrada molt ser part i tot em dóna tota la força i em reconec infinita, en les parts i en el tot, em sento: el geni de la làmpada.
M’encanta, m’encanta no deixar de ser geni i sentir-me acaronada per la terra. Jo sóc, sóc una llavor còsmica, conformada, contornada, continguda, consentida, comuna, corbada, convinguda, ben conservada, ben comportada, ben confortable però connectada amb el nèctar infinit i diví. 
 
Ser conformada, contornada i continguda em limita i em confirma la seguretat d’ésser una o confondre’m amb l’horitzó.
Semblar comuna, corbada i convinguda em permet reconèixer la meva idiosincràsia després de néixer en un racó important i qualsevol.
Estar ben conservada, ben comportada i ben confortable m’ajuda si ho faig com vull i quan em ve de gust.
Ser, semblar i estar com a llavor còsmica entre el cel i la terra és el privilegi que tota ànima quan encarna a la terra pot gaudir.
Assumir-ne la responsabilitat és un honor. Paraula d’ànima!
Per contra, eximir la responsabilitat, és acceptar que la llavor sigui manipulada. Tota llavor còsmica ha de saber que delegar la responsabilitat té conseqüències gravíssimes per la seva natura.
Qualsevol llavor és susceptible de patir l’abús d’un patró, un model que violant la pròpia autenticitat la deixi estèril, genèticament modificada i capaç només de produir de forma mecànica uns fruits insípids i mancats d’amor.
M’agrada ser llavor còsmica i reivindico ara i sempre la igualtat i la diferència, acuso per contra la desigualtat que iguala i deixa que tot bri de vida s’uniformitzi i perdi la possibilitat de respirar en llibertat i transcendir. Sento compassió per aquelles ànimes engabiades en hivernacles esterilitazats, excessivament fertilitzats i emmalaltits. Em sap greu veure com aquesta artificialització de la natura comporta desconnexió de l’aliment bàsic: la llum de la vida, la força que no necessita d’antibiòtics antivida afegits intencionadament per alienar.
Visca la força còsmica del més enllà i les llavors salvatges i autòctones que són sense anar més enllà: pura i simple vida!

dilluns, 7 de març de 2011

LA CAIXA D'EINES La força del silenci


La força del silenci

 


La primera gran força que permet la unió còsmica és la capacitat de crear silenci. És possiblement la vibració més neutra i a la vegada més potent de totes perquè es limita a la comunió amb el Creador. I aquesta fusió amb tota la creació, entesa com la totalitat a la qual l’ésser forma part, permet l’abolició del temps i de la seva plasmació a l’espai.

Tot ésser a tall individual necessita practicar amb certa assiduïtat aquest hàbit d’higiene emocional per retrobar-se amb tots els nivells de l’ànima i a partir d’aquest retrobament fondre’s també amb el magnetisme resultant d’aquest silenci.
La remor interna que l’ésser pateix quan no connecta amb la pròpia vibració és la interferència més eficaç per torbar la projecció de l’ànima. Aquella veueta que tota encarnació humana ha sofert en aquells moment d’incertesa mal viscuda i dispersió és la manera més subtil que el propi ésser té per distreure’s i oblidar finalment la seva missió a la terra. En els darrers temps, el aparells moderns com la ràdio, el televisor o el mateix ordenador acompanyen i a la vegada són un succedani de silenci. Envaeixen subtilment i sense treva les llars imposant un silenci unilateral o un soroll de companyia constant.
Per contra, quan la persona posa atenció en el present i pot aturar aquesta fressa -que l’ancora en el passat refregant el pensament en els records construïts o la dispara vers el futur dissenyant unes expectatives esclavitzants-, aleshores pot escoltar el silenci i assaborir tots els aprenentatges que aquest porta implícits.
Les mil cares del silenci però no sempre són agradables, de vegades són tallants, corglacen i espanten. De vegades el silenci és molt agressiu, quasi mortífer, i pot generar tensió i respostes violentes.
Al llarg dels temps viscuts i escrits com a història s’han donat enfrontaments que s’han saldat amb silencis assumits per uns o altres, pobles i governants, que han estat conjunturals per l’època. D’aquesta fusió amb la totalitat n’ha sorgit una variant de l’ordre polític que els humans han anomenat absolutisme o totalitarisme. En ambdós casos la dualitat ha perdut l’equilibri, s’ha donat més èmfasi al recursos materials que als espirituals. Sota aquesta forma d’organització la societat s’ha vist obligada a atorgar a un sol ésser la titularitat de ser el cabdill, l’únic cap del fil conductor capaç de connectar i rebre de la vibració de la divinitat creadora. A conseqüència d’això la resta dels humans s’han trobat induïts per la força o de manera més subtil a sotmetre’s a la voluntat d’aquest intermediari cobdiciós.
Altres vegades el silenci ha mostrat una cara més humana generant emocions de gran vàlua humana i infinites vegades ha estat el punt d’unió per establir vincles d’amor i complicitat.
Cada ésser ha trobat amb el silenci una abundant font d’inspiració per a realitzar els seus somnis i crear amb art i saviesa tota manifestació d’harmonia i bellesa. Des de la prismàtica individualitat a l’encontre silenciós amb l’altra, la ànima ha sabut fructificar la vida. A través de la comunió de la fe religiosa o la lluita per un ideal comú les comunitats humanes han sabut elaborar i recrear projectes magnànims que només eren possibles sota l’aura silenciosa de la complicitat i la fe en ells.
Monte Alban (Mèxic)
Moltes religions utilitzen el res per a connectar amb l’ésser superior, de vegades ho fan des del silenci de la paraula, dient tots alhora alguna cosa però deixant la pròpia ment en silenci, i altres vegades el silenci es procura complet com en el cas de la meditació. El silenci intern és comú a totes les pràctiques religioses i la celebració de les cerimònies siguin danses o siguin oracions és fonamenten amb aquesta comunió, sota el risc de vegades de caure en l’engany a causa de la voluntat de poder i manipulació d’aquells qui lideren el ritual.
Experimentar el silenci és una virtut humana clau per poder esdevenir absolut i evolucionar per mitjà de l’observança. El silenci comporta no acció i aquesta connexió absoluta és imprescindible per agafar impuls i avançar. Sovint s’utilitza per acompanyar a la mort i com a mostra de respecte per substituir el poder limitat del llenguatge.
En aquest interval d’incertesa la persona pot assaborir un dels encontres més fructífers de la seva experiència humana, la possibilitat de vincular-se en tot moment amb l’esperit infinit de l’eternitat i establir diàleg amb l’arrel del res. Aquest zero absolut, sotmès a la contradicció i a l’ambigüitat d’expressar també simultàniament el tot permet que el silenci esdevingui només a cavall entre un i l’altra permetent així endegar el moviment. El silenci és per tant una eina imprescindible per a poder restablir el moviment natural de la nau.

espai en blanc, una possible cita amb el silenci

LA CAIXA D'EINES LA FORÇA DE LA TOTALITAT (part 2)


LA FORÇA DE LA TOTALITAT


La principal fortalesa de l’ésser sorgeix de la seva capacitat de romandre en l’essència primera i última de la seva ànima. El poder que dóna la pròpia consciència retorna sempre a l’ésser que en tot moment disposa d’eines senzilles per retrobar-se. La força del silenci permet sentir la força de la unió còsmica de l’ésser amb la totalitat de l’etern i l’infinit, entès aquest com la part i el tot que conforma l’univers.
El record d’ésser unitat s’enregistra durant la gestació a l’úter matern i la força de la maternitat permet que la mateixa força es mantingui intensament i de manera evident en els primers mesos d’esdevenir consciència i existència en el pla físic real de l’ésser encarnat.
Esdevinguda la primera evolució en el pla terrestre, i amb l’acompanyament natural que ofereix la unió còsmica i el seu silenci, a l’ésser li és permesa, de manera lenta i suau, la separació, la força de la separació permet l’autonomia, la capacitat de procedir de forma independent i lliure. La força de la separació propicia la força de la llibertat i amb aquesta la consciència procedeix a fer ús de la força del pensament podent amb aquest decidir amb clarividència quin pot ser el seu camí i la seva aportació a la nau Planeta Terra.