dimecres, 29 de desembre de 2010

LA CAPACITAT DE SANAR, LA CAPACITAT DE MODIFICAR LA MATÈRIA

LA BONA NOVA

La profecia s'acompleix!

Els misteris de l'astofísica o bé:

La integració de la mirada quàntica i la normalització del canvi de paradigma

Per fi... proves en el SOL

http://starviewer.wordpress.com/2010/12/17/cientificos-detectan-emisiones-energeticas-en-el-sol-capaces-de-modificar-la-materia/

i proves a la VIA LÀCTEA

 La flama violeta fotografiada pel National Geographic als volts de la galàxia

http://www.google.com/url?sa=t&source=web&cd=1&ved=0CBcQFjAA&url=http%3A%2F%2Fwww.pensamientoconsciente.com%2F%3Fp%3D6789&rct=j&q=national%20geographic%20llama%20violeta&ei=qpoaTcbCDMa18QPeo8DGBQ&usg=AFQjCNHsTYniKi_YZ3mcc6qtrY3VHxZAiA&sig2=qG6toTZaqd2MAZ8bFmnzow&cad=rja

EL DEBAT ÉS OBERT!!

Jo em pronuncio: estimo allò que és, ara i aquí.
Vos hi podeu sentir incloses... tant les vostres ànimes com les vostres persones.

DONAR LLUM: LA CREACIÓ D'UN NOU TEMPLE EN EL PAISATGE



La casa de naixments Migjorn ha fet 10 anys!!!

El passat mes d'octubre ho vam celebrar amb unes Jornades i la presentació d'aquest llibre:
                                                                                  http://www.migjorn.net


L'APRENENTATGE DE SER MARE

A Migjorn, la casa de naixements que m’ha fet mare i nadó conscient alhora.

M’agrada ser mare. Fa anys, abans de quedar embarassada, si m’ho haguessin jurat no m’ho hauria cregut. M’agradaven els nens petits però d’una altra manera. Per a mi l’aprenentatge de ser mare ha estat un camí vital, molt interessant però també força complicat. Ara ja no m’ho sembla tant. L’Ot ja té set anys i la Sira cinc, per tant ja en fa set que sento que em diuen “mama” i quasi vuit, l’Ot va néixer a l’octubre, que exerceixo com a tal.
Sovint fent broma comento que l’aprenentatge de ser mare és com fer un màster que no s’acaba mai. Quan entens com van les coses que et semblaven difícils d’acompanyar, aleshores la necessitat deriva cap a una altra banda. Amb el temps he comprès que superar les dificultats, més enllà de permetre’m cuidar bé dels meus fillets, ha estat per a mi una interessant invitació a assolir un bon bagatge i aconseguir un preciós regal.
I és d’aquest tresor que em plau avui escriure per compartir unes paraules.
SER MARE: APRENDRE A SENTIR, APRENDRE A MIRAR, APRENDRE A ESCOLTAR, APRENDRE A TOCAR, APRENDRE A OLORAR, APRENDRE A GAUDIR, APRENDRE A ESTIMAR ...

És molt probable que, tal com evoluciona el món, si no hagués estat mare també hauria après a deixar-me sentir. El cas és però que jo vaig començar a plantejar-me moltes coses arran d’esdevenir mare. Sovint penso que si no se m’hagués obert aquesta possibilitat molts canvis no s’haurien donat, que en aquell moment la meva autoestima era prou baixa com per no trobar les ganes ni el coratge per canviar res.
El cert és que la vinguda de l’Ot l’any 2001 va empènyer-me amb força a endegar la meva odissea particular, un recorregut que es va intensificar significativament el 2003 en néixer la Sira i que a dia d’avui el 2009 es troba en un moment ben suggerent del seu desenvolupament. Quan em poso a fer balanç de l’aventura no em ve sinó agraïment. Agraeixo tant la satisfacció que em dóna viure’ls com les contradiccions que m’han fet la seva mare. I és que aquestes contrarietats són l’APRENENTATGE més gran que m’ha aportat aquesta vida.
Sento que l’encontre amb aquestes dues animetes ha estat transcendental per a mi. Des de pràcticament els primers dies de la seva gestació que no he parat d’aprendre detalls vitals que fins aleshores m’havien estat ben desconeguts.
La primera sensació que en aquell moment es feia ben increïble va ser el fet de tenir la certesa d’estar embraçada des de pràcticament el primer moment que l’Ot va ser engendrat.
Una altra descoberta sorprenent va ser trobar un paperet de l’1 de gener del 2001- un parell de mesos abans de ser engendrat- amb un dibuixet de la Laura, una cosineta de l’Ot que aleshores tenia nou anys, on apareixíem ja els tres: el Ramon, jo i l’Ot. El cert és que l’objectiu de ser mare estava ben lluny dels meus projectes en aquell moment.
De la cosa que n’estic més contenta és del fet d’haver plorat de tot cor i a llàgrima viva tot una tarda sencera- portava mesos sinó anys que no ho feia- per convèncer al Ramon d’anar a Migjorn a conèixer la Montse Català. Acabava de llegir un article a l’Integral sobre el part natural i no era la primera vegada que se’m apareixien senyals posant en evidència el tema: unes amigues m’havien parlat d’Acuario a València i una altra m’havia passat un llibre que parlava del cas d’una noia que va recordar el seu naixement arran d’una sessió d’hipnosi. La lectura em va despertar la inquietud i a l’Integral vaig trobar el telèfon d’Acuario. Trucant a València, sense massa convenciment perquè em semblava massa lluny, vaig saber del projecte de la Montse a Sant Vicenç de Castellet.
Un altre estímul curiós però gens gratuït va ser també que es va donar la “casualitat” que el dia que ma mare em va acompanyar a la cita del ginecòleg de la Seguretat Social d’Igualada per a fer-me la desagradable “prova del sucre” el metge que ens va atendre era el doctor Rofes, que la meva mare va reconèixer ràpidament perquè va ser ell mateix qui la va atendre en el meu part feia vint-i-nou anys. Jo en aquell moment tenia menys consciència de les coses, però amb la perspectiva del temps dedueixo que el retrobament no em va deixar gens indiferent i que va ajudar a despertar el meu neguit envers el fet de ser atesa i parir en un hospital. L’home a diferencia del metge que vaig tenir després va actuar de manera molt professional i correcta però sense saber-ho en certa manera em va connectar i apropar des de l’inconscient amb el record del meu naixement.
Des d’aleshores que sento que tot el què he viscut té a veure amb aquest despertar de consciència. He entès i acceptat el perquè del meu naixement amb anestèsia total -i segurament també amb forceps i oxcitocina-, i amb l’experiència del part dels meus fills he pogut tornar a néixer però molt més conscient.
Amb ells he après que cada moment pot ser un regal preciós si tinc els ulls ben oberts i sé mirar i cuidar amb amor, des del cor. El privilegi d’haver-nos retrobat m’ha permès comprendre que les seves dolences no eren malalties sinó manifestacions del neguit de la nostra ànima familiar. Gràcies a elles també he entès que no estem sols, que hi ha densitats, presències, energies o vibracions que enS afecten, i que ells les detecten amb més facilitat i sensibilitat perquè no porten una cuirassa tan dura com la dels adults. Arran d’aquestes experiències sovint intenses i sorprenents he après que l’alquímia del cos esdevé amb senzillesa quan permets que l’esperit s’obri per a què l’ànima s’expressi plenament.
I així acompanyant-los tan bonament com he sabut en el seu pas de nou per la terra he après que la saviesa i la comprensió sorgeix de dintre i que a fora només cal anar-hi per “corroborar”, per somriure i dir que el silenci d’això ja me’n parla quan junts som una sola essència que amb goig vibra per arreu amor incondicional.
PEL RAMON, PER LA SIRA I PER L’OT: perquè junts seguim aprenent a viure amb art!

dimarts, 28 de desembre de 2010

LA CAIXA D'EINES La força de la llum


La força de la llum


La llum és energia, una successió de punts que vibren i es desplacen dibuixant ones, de vegades es fa visible als ulls humans i d’altres ens és perceptible per mitjà d’altres sentits. La tecnologia ha permès quantificar, ordenar i plasmar l’existència d’aquella energia no visible, que en major o menor grau d’amplitud, es percep de manera sensible i intuïtiva.


Des de la Terra concebem que a l’infantar rebem llum, així, tot ésser amb consciència que encarna esdevé persona. Amb el naixement rebem la força de la llum, és el principi de la ment amb carn o de consciència amb vida. Quan a través d’uns pares o progenitors se’ns dóna llum, rebem el patró energètic que ens permetrà ser a la Terra segons la vibració que té en aquell instant el cel o l’univers amb el punt de la Terra on estem. En encarnar, la consciència es concreta per a poder materialitzar-se i esdevenir. Com a éssers de llum atraiem als pares o progenitors abans de ser concebuts, el seu encontre i les relacions que estableixen o tenen són provatures prèvies a la nostra concepció i són necessàries i imprescindibles per a la nostra concepció, especialment els moments de fusió, que es donen sobretot a través de l’energia sexual. Són el principi, un primer esborrany, una aproximació de la que serà la nostra nova vibració. Una vibració que amb la concepció o acte sexual d’engendrament s’anirà acotant fins al moment de néixer quan la mare ens pareixi, ens mostrem per primera vegada al món i rebem la llum definitiva amb tot el mapa natal de possibilitats d’ésser en l’esdevenir.
La nostra vibració d’ànima, tot i la instantània del cel visible que per mitjà de l’astrologia obtenim en el moment que naixem, és eterna i té un espectre molt més ampli. Considerant el pla evolutiu de déu, té un origen que va molt més enllà d’aquesta existència, i malgrat haver encarnat i haver concretat en altres vides, no té passat ni present ni futur, és, i es remunta a l’origen i la fi dels temps i del mateix univers. Des d’aquesta òptica, l’univers es concebut com a totalitat que és qui proveeix de llum a cada ésser. L’ésser és pols d’estels, per això, té ja en origen llum pròpia, una llum que l’ànima mostra des de l’interior i que la connecta amb l’infinit i la eternitat. Les persones humanes som éssers de llum encarnats a la Terra. L’origen d’aquest ésser llum és la força universal i divina, és l’u i el tot de la creació.
Per contra bona part dels humans encarnats en els darrers anys d’aquesta era ens trobem totalment perduts i desconcertats. La llum artificial i la intervenció exagerada i abusiva en els parts han fet que perdéssim de vista aquest referent. Hem desconnectat de l’essència o primera vibració d’ànima, perdent així la consciència del nostre ser i la missió real per la qual havíem encarnat.
En la consciència col·lectiva, ens sentim totalment desvinculats del cel i regits per la llum artificial, lluny de tot sentit vers la nostra existència individual i col·lectiva. Tenir consciència i ser essencialment llum són actituds que han estat manipulades i mutilades amb la intenció d’alienar-nos fins a aconseguir que en el pla cultural ens trobem immersos i crescuts en un reguitzell de mentides o miratges.
 Una miratge força interessant, i fermament destacable, és la que ha sostingut les religions com a institucions de poder. Una il·lusió seductora causada per una deficient interpretació de la imatge causada per la reflexió total de la llum celeste, que en el pla terrestre prové especialment del sol, l’astre dominant. L’error base d’aquestes religions prové de creure que els grans mestres o iniciats que les han inspirat eren realment únics i que per tant calia adorar-los. Certament la seva essència pot emetre la mateixa fragància del fill únic del creador, perquè es troba arreu, però la confusió que s’ha difós i alimentat si més no vers la gran majoria, i amb menor o major consciència i intenció de manipular, és la d’induir a l’adoració de la pell mortal d’aquell ésser i educar a partir de l’exemple limitat a la seva manifestació física a la Terra.


Aquesta creença sorgeix de les deduccions fetes a partir d’un saber ancestral que en un primer moment pot semblar xocant però que és bastant lògic. La força de la llum prové de l’univers i al planeta Terra especialment del Sol, que com el gran astre que regna en la volta celeste ha estat adorat des de temps immemorials. El Sol ha estat vist com la principal font d’energia i de vida, imprescindible per nodrir. Això ha fet que des d’una vessant més espiritual s’interpretés com el fill de la divinitat. I la combinació d’ambdues ha dut a que simbolitzés també la salvació. Una deducció que no passa només per l’intel·lecte, sinó que està escrita en el cel.
Observat des de l’hemisferi nord, seguint el seu cicle anual el sol mor amb el solstici d’hivern. Dalt la volta celeste ho indica Sirius, l’estrella de l’est, una estrella binària junt amb la Nana Blanca o ca Major que representa l’amor matern. Molts temples antics han estat orientats de manera que la llum de l’estrella, que representa l’amor dels pares, pogués penetrar en els altars interiors. Alineada amb Sirius per assenyalar el naixement del sol a l’horitzó un xic més amunt trobem la constel·lació dels Tres Reis. El sol mor amb el solstici d’hivern i ressuscita al cap de tres dies en els quals roman immòbil mentre té a sobre la constel·lació de la Creu, és un moment de quietud sublim que ens porta de nou al naixement de la llum que coincideix amb la celebració del Nadal. Com els pastors de l’Anunciació bíblica, amb el naixement de la llum redescobrim la importància que té seguir el cicle solar de la Terra per a la nostra salvació. Una salvació o promesa de vida que també ens ve donada si observem la constel·lació de Verge que es troba en conjunció amb el sol entre agost i setembre que coincideix amb l’època de les collites. A més, s’ha observat que en la zona propera Verge hi continuen naixent Supernoves, nous punts de llum molt potent o galàxies de nova creació que interrompudament va gestant l’univers en expansió.


La llum natural que rebem de l’univers i especialment la llum que irradia el sol són i han estat sempre la nostra salvació, a tots els nivells. Els banys de sol són sanadors perquè evoquen el record de l’origen, confereixen una tessitura a la pell que reforça l’embolcall. Amb el sol el rostre irradia bellesa sense l’ajut dels cosmètics, permet a la persona lluir de nou amb llum pròpia i transmetre a flor de pell tot allò que mai podrà dir el llenguatge. La llum natural permet mirar el cel amb més claredat. Els dies retornen al seu ritme natural i pacífic amb uns focus de llum i penombra, nets de tota contaminació lumínica i lliures de la confusió i l’estrès que en excés genera. L’exposició de l’ésser a la llum natural vivifica i dóna una llum més neta a l’aura.

 podeu llegir també:

HISTÒRIES D'URANTIA “Petita història d’un nadal”


LA CAIXA D'EINES Les forces ancestrals pures


Les forces ancestrals pures


L’essència de vida, la llavor que permet l’esclat del ser, la seva encarnació a la terra i, través de la crisi i el canvi, la seva evolució, troba el seu impuls bàsic en les forces ancestrals més pures. Aquelles forces que han acompanyat l’ésser humà des de temps immemorials i que encara avui dia en són el seu motor principal.
A tota existència humana se li atorga en néixer la força de la llum, que és un reflex de la vibració o la força que aquesta rep del cel en aquell instant prodigiós. Prèviament les fonts d’energia còsmica més potents arrelen a la terra a través de la força de l’amor creatiu i la força de la sexualitat més pura i atrauen aquesta llum. Les forces de la sàvia natura en íntima connexió amb la força de la terra troben amb aquesta llum la connexió amb la força de la mort, la força del misteri que esdevé i encarna la força de la vida. Amb la força de la vida i la mort, l’ésser creix dins el ventre de la mare i de la seva pròpia sang coneix la força de l’aigua. A través del propi metabolisme sap també de la força transformadora del foc. Un cop fora, en respirar, obté amb el primer alè de vida la força de l’aire. Iniciant així el seu pas per la terra a plena consciència del coneixement essencial bàsic necessari per esdevenir i sobreviure sense cap por ni limitació. Senzillament sap, sap perfectament què és fluir, respirar, purificar, alimentar, transformar, crear i en definitiva és capaç de ser i per tant d’autogenerar-se i d’engendrar per art de màgia la vida.

divendres, 19 de novembre de 2010

COSMOVISIONS



IONS

L'ENERGIA DEL TEMPS

Avui he somniat que la interpretació del pas del temps i la història canviava radiacalment a l'aplicar-hi aquesta nova mirada.

Es tractaria de poder apreciar l'energia dels fets i les etapes històriques més enllà  de l'objectivitat en què s'ha pretés intrerpretar actualment.
Posem per cas un moment i un lloc (avui n'he somniat una colla i els anava destriant):

Parteix d'una pel·lícula Expiació, se situava a la Segona Guerra Mundial, a Anglaterra. Primer, abans d'entrar a la guerra amb una història d'amor i després, a França en ple camp de batalla de Normandia itambé a l'Anglaterra de ja entrada la guerra, en un hospital.
Si vols saber més de la pel·lícula:
http://www.filmaffinity.com/es/film412237.html

Suposo que la manera de mirar-la i viure ha inspirarat el somni. De fet, la manera que tinc de mirar la vida cada cop va més en aquest sentit i, és clar, tant és  que es tracti de l'argument d'una peli o de la biografia d'algú, d'un troçet d'història universal, d'un poema o de les meves pròpies vivències.
IONS em permet una mirada lúcida, intensa i molt emotiva que fa sentir que cada instant val molt, que estic viva perquè sento i entenc la vida a través meu o podent descodificar d'una manera diferent a la que havia tingut fins ara els trocets de vida dels éssers que se'm creuen pel camí.
Siguin actors de cinema, poetes morts, músics, persones vives de carn i óssos amb qui compareteixo instants fugaços o amb qui ja mantinc un vincle o una relació més propera, siguin també les ombres de les presències que ens cuiden i acompanyen; totes són energies amb qui després d'acomiadar-me em sento encara connectada, i és, buah, molt maco.
Pel que fa al fet de percebre la història de la nova era, és interessant considerar el concepte d'ió aplicat a aquesta, amb la seva dualitat, els de càrrega negativa que cal depurar per sanar i descarregar l'energia que aporten, tan personalment i localment com a nivell de planetari i de cosmos, i viceversa, els de càrrega positiva que han de permetre harmonitzar l'univers i en concret ajuden a equilibrar el planeta i evidentment el moment i el lloc puntual d'on s'emeten, per expemple la vibració quan algú medita, estima, escala una muntanya o plora la bellesa d'un instant.
El més interessant és però l'aplicació aquí de la realativitat en el temps i en l'espai, i la possibilitat de sanar i curar  ara i aquí qualsevulla de les càrregues emeses  en un entés o pretés altre moment o altre lloc.

Aquesta era la lliçoneta per a mi de la pel·licula vista o viscuda ahir (l'ahir d'ara fa un parell d'anys però tant és!)
Acabava amb la protagonista en el moment actual entrevistada a la tele perquè havia escrit una novel·la que era l'argument de la peli, l'interessant era que tot i explicar que era autobiogràfica, confesava la voluntat de rebre l'expiació.
Podria entendre's com el clàssic final de peli que acaba bé per agradar al públic o també es pot classificar com una estratègia per a poder acabar la peli amb dos finals el que acaba bé i el que acaba malament.
Però el que a mi em va suggerir, i aquesta era suposo la intenció de la parauleta expiació, fou la possibilitat de trascendir després de la mort, de poder canviar l'argument en qualsevol lloc i moment.
Allò que darrerament tant reivindico advocant a "la possibilitat de reinventr-se sempre"i amb l'afegit de que, el canvi té efectes simultanis per tot, o sigui, en el pretés abans, en l'ara i en el futur de tot.
I aquí evoco a la importància de no perdre de vista la consciència de que formem part d'un tot, que nosaltres, déu i el cosmos som la mateixa cosa i que per tant els efectes dels nostres petits canvis com el del vol de la papallona, tal com deia el capità enciam: "són importants" i queden segellats en l'eternitat del ser estigui on i com  estigui


bon dia i una abraçada

HISTÒRIES D'URÀNTIA Petita història d'un nadal


“Petita història d’un nadal”


Aquesta és la història del meu natalici, em dic Elisa i vaig néixer de la meva mare una nit de lluna fosca durant el solstici d’hivern al final de la sots-era d’Aquari dins l’era de Peixos . En el calendari gregorià em situaria a l’any 1871.
Els meus pares vivien a Gòsol, un poblet sota el Perdraforca al Bergadà. Tenia clar que volia rebre llum en un indret on la terra fos plena de minerals i metalls poderosos i sabia que vora el Pedraforca era un lloc que agradava especialment a les bruixes.
Abans no em decidís per ells vaig estar un temps observant-los. La meva mare m’agradava molt perquè duia unes bruses blanques de tela suau amb un escot generós que tancava d’ una cinta lligada amb un llacet. També perquè sota les llargues faldilles negres de feinejar molts dies no hi duia calces i la seva energia fluïa deliciosa fins arrelar amb mare terra. Quan estava contenta desprenia una aroma molt agradable. Les plantes i les bèsties somreien al seu pas i creixien esveltes i agraïdes.
Amb el pare es van reconèixer una nit de Sant Joan i l’encanteri d’herbetes aromàtiques que varen llençar a la foguera màgica de Bagà aquella nit màgica aviat els va fer inseparables.
Des del primer moment, el pare em va seduir pel seu somriure amable i la mirada intel·ligent. A l’estiu duia barret de palla i a l’hivern una gorra preciosa que vaig pensar que a mi posada em quedaria molt bé. També duia pantalons amples i res més, de manera que el penis li penjava lliure i amb l’energia regava la terra que trepitjava cosa que quan somreia el convertia en l’ésser humà amb la millor flaire del món.
Davant una energia tan bonica em va ser fàcil d’encomanar-li a la mare Terra, al pare Sol i a l’àvia Lluna que un dia coincidissin i així Venus i Plutó podessin fer la resta. I així fou, a la festa de la collita, moment àlgid d’alegria col·lectiva, les seves ànimes s’uniren i en una de les múltiples danses en espiral que ballaren nodrint la terra de màgia sexual, jo, vaig ser concebuda.
Aquella fou la primera vibració que recordo i reconec com a pròpia, les anteriors havien estat tasts saborosos als quals només m’era permès accedir però no, incorporar com a pròpia.
La resta ja us la podeu imaginar: Quan vaig néixer era Dijous Sant i lluna plena, per a mi dos records imprescindibles per començar la nova vida. També necessitava néixer aquell dia sota aquell cel de primavera, els astres havien escrit part del meu recorregut per la terra i jo, com tota ànima antiga en etern recorregut, coneixia perfectíssimament la meva missió.

SANACIÓ DEL PAISATGE A PARTIR DE LA PARAULA




"13 VEUS MORTES"
ALS SAFAREJOS DE SEGARRA DE GA
(Santa Coloma de Queralt)
VEU PRIMERA:
Corre l'aigua
La sents? L'aigua corre i les lloses amples i ben treballades dels safarejos parlen. També a l'aire del silenci- que és repirar- s'escolten les veus mortes d'aquelles que hi van viure.
VEU SEGONA:
Riu avall
-Amb l'aiguat de santa Tecla, me'n vaig anar, riu avall, ningú més que jo sap on vaig occir i només jo conec el perquè.


VEU TERCERA:
El safereig dels morts
-Hermenegild Carrera per evitar els contagis va decidir que el primer safareig seria pels morts, sobretot per rentar la roba d'aquells qui se n'anaven per malaltia.
VEU QUARTA:
Bat de sol
-Pica nena, pica! Estova-la bé la roba que amb aquest sol totes estem com entumides.
VEU QUINTA
Ja vella
-A la meva edat anar tant carregada em cansa, ja no puc fer com abans. Anys enrere fent bugada em treia un bon sou, oi tant, ja ho crec! Jo havia netejat per cal Fulano i per cal Sotano, els més rics del poble. Ells sí que tenien roba de qualitat, l'encarregaven a Barcelona i feia de bon rentar. Bé algunes peces eren molt delicades, però ja hi tinc la mà trencada. Bé ara sé com fer-ho però tinc dolor a les mans.
Quan vingui la nena petita, li explicaré tots els meus secrets, per si s'hi vol dedicar... Ara que, ben mirat, és una feina ben esclava! Els homes no l'han volgut mai; i els rics, ja ho veus: tampoc!
VEU SISENA
Sang als llençols
De verge que es llença,
de dona que engendra


de puta que folla
amb la regla.
De soldat ferit,
de nena violada per un malparit
de cos que llagat decideix finir
De nadó que arriba
i sap que ve a morir
VEU SETENA
L'aigua corrent
Res depura més que l'aigua corrent, l'aigua viva dels manantials.
A principis de segle a Santa Coloma van posar l'aigua corrent per les cases. Els que tenien el privilegi de l'aigua vella es van fer fer un safareig a casa i ja no els va caldre de tornar-hi.
El privilegi va privar a moltes dones de poder nar a fer safareig i les va condemnar a rom
andre a casa, aleshores es podien entretenir fent la feina escoltant per ràdio les notícies del país, des de Barcelona o de Madrid, que eren més “importants” que les xafarderies que passaven pel poble, aquestes es podien fer al mercat o a la barberia però ja mai més rentant la roba.
VEU VUITENA
3 rals de lleixiu

-Recordo que a cal Mames et venien el lleixiu per 3 rals. Amb el lleixiu la roba quedava més blanca i més neta, també desinfectava. Qui tenia la sort de poder-s'ho pagar hi anava a comprar el lleixiu i l'aigua calenta.


VEU NONA
L'home que renta

-Poc es donava, però algun pobre desgraciat, un home sol- vidu o solter- que no es podia pagar una dona, de tant en tant, si que el veies.


VEU DESENA
L'aigua calenta
-El fred gèlid de l'hivern gelava l'aigua. Quan podíem pagavem per poder rentar amb aigua calenta, allò era una altra cosa!
Amb el fred, el dolor a les mans es feia insuportable. No hi anavem de bon matí perquè el gel era impossible de trecar, esperàvem l'hora del sol tot i que molts dies no sortia i les temperatures poc devien variar.
Si plovia o nevava la roba s'acumulava. Algun dia tocava rentar amb el xim xim de la pluja, recordo rentar amb tot el voltant ben blanc, maco ja ho era ja, però uix quin fred!
VEU ONZENA
De nena
-De nena hi anava amb la mare i altres dones. M'agradava molt!
VEU DOTZENA
La rentadora
La rentadora seu davant un televisor i mira la telenovel·la. Té la gran sort que una màquina rentadora li fa la feina.Les mans de la rentadora però enyoren la depuració diària i a voltes renten a mà amb Wolite, alguna prenda delicada.
VEU TRETZENA

Cada dia neix el Gubià, l'aigua brolla de la terra i permet la vida. Moment a moment, a cada instant reneix i ens dóna una oportunitat.

HISTÒRIES D'URÀNTIA Nau espaial Planeta Terra



Nau espaial Planeta Terra

Des de l’Univers Central d’Urantia:
-L’experiència de comandar Planeta Terra sense la connexió ha arribat a la seva fi. La situació s’està tornant insostenible, les persones humanes cada vegada tenen un comportament més neuròtic i això genera un escalfament global de la nau i un alt risc de bloqueig de la noosfera , efectes que combinats poden desembocar a petita escala en una nova catàstrofe universal i això suposa una amenaça al Pla.
L’energia estàtica que genera el comportament mecànic de l’humà està provocant un excés d’energia amb desharmonia que fa augmentar la temperatura de l’atmosfera i això pot saturar la noosfera, la capa mental o intel·ligència de la nau.
És d’extrema urgència,els nivells d’estupidesa i alienació estan superant les estadístiques, si no aconseguim sortir del cercle viciós del pensament obsessiu, l’ansietat i l’angoixa poden conformar-se com a matèria-aparent o energia densa.
La intel·ligència que regeix l’Univers Central ha acompanyat pacientment a totes i cadascuna de les encarnacions materialitzades a Planeta Terra, la nau que univers enllà va fusionar amb l’energia d’Urania conformant una realitat visible amb el do de la vida o primera vibració. Des d’aleshores a través d’àngels i per mitjà d’oracles i profecies hem enviat revel·lacions que permetessin entendre i fluir, sempre en el just moment que la situació requeria de la informació. La vida a Planeta Terra compta amb les energies dels éssers de llum i sobretot dels mestres ascendits que sempre donen alè a l’ànima encarnada, en essència també energia de llum, fins i tot en els moments més ofuscats i fugitius de l’ésser.
No obstant, la virtuosa capacitat de manipulació de l’ésser humà ha fet que els més ambiciosos s’atreveixin a pretendre obtenir el poder diví per a ells i es considerin prou forts per a enfrontar-se a l’essència divina de l’univers. Sota aquest objectiu han creat una realitat postissa i han esborrat tot aquell saber autèntic que dóna llibertat i també el poder que prové de la força universal.
-Sí, que dóna la connexió amb l’etern.
-Exactament, aquesta farsa és la causa principal de l’amenaça que se’ns acosta, si no aturem aquesta inèrcia egòica i perversa, l’harmonia, un dels objectius principals del pla evolutiu, pot virar vers el caos original i tots coneixem prou bé la duresa de la vibració que s’obté amb els obstacles que es generen pel desgavell del principi i la fi.
Des de l’Univers Central la solució respecte a la nau es veu senzilla, però si no els recordem de nou el vell secret de la Caixa d’Eines, es possible que les persones humanes lúcides que ja han despertat consciència, estan presents i obertes de cor, no aconsegueixin dur a terme la missió divina per la qual han encarnat i per la qual com a ànimes han mort i lluitat nombroses vegades sota la capa de l’astre que ells anomenen Sol.
-Sol?
-Sí, l’anomenen així perquè l’estona que els apareix en el seu cel visible fa desaparèixer dels seus ulls humans innocents a tota la resta excepte en certes ocasions l’energia densa que els és satèl·lit Lluna.
Un esperit de pau universal regna entre les dues energies que dirigeixen Urantia des de l’Univers Central i observen el seu desenvolupament des de la seva fusió amb la nau Planteta Terra, des d’aleshores en òrbita amb el Sistema Solar.
-És estrany, el vincle amb el sistema els hauria d’harmonitzar i afavorir la creativitat.
-Alguns són creatius, en major o menor grau, però el valor tel·lúric del metall or, que al llarg de l’era de Peixos han anat substituint per un valor fals que anomenen diner o moneda, els està confonent en extrem. La majoria desconeixen l’existència del recurs de la caixa d’eines per esdevenir amb llibertat, i d’altres en saben alguna cosa però la gravetat de la matèria els confon i massa sovint s’abandonen a la sort de tenir i acumular i es perden.
-Però, com viuen l’amor incondicional i creatiu que regeix el seu propi centre a imatge i semblança nostra?
-Ups! Això ja m’és massa complicat de comunicar. Potser seria més entenedor si els recuperem una a una les eines de la caixa i observem com evolucionen en recordar...

dijous, 18 de novembre de 2010

SANACIÓ DEL PAISATGE PER MITJÀ DE L'ACCIÓ

Sanació del paisatge
per mitjà de l'acció
l'acció


Una intervenció-acció que es va donar la primavera del 2010 als rentadors de Santa Coloma de Queralt en motiu de l'acte organitzat pel col·lectiu Art Santa Coloma "UN LLOC OBLIDAT"


La intervenció sobre el paisatge històric i urbà dels safarejos es va donar en tres temps:

1r TEMPS: Tacar el safareig amb pigment vermell(com a símbol de la dualitat vida-mort)

2n TEMPS: Embatumar-lo amb les mans de llard (el greix com aliment i protecció)


3r TEMPS: Expandir les cendres al damunt (per desinfectar les pedres i transmutar el record del temps viscut)


INTERVENCIÓ-ACCIÓ AL “SAFAREIG DELS MORTS”


Dels tres safarejos que encara romanen als rentadors de Santa Coloma de Queralt, el primer és popularment conegut com el “safareig dels morts” perquè, sobretot en temps d'epidèmies, va ser utilitzat per rentar la roba dels morts. Aquest atribut el fa especialment suggerent perquè fa suposar que dels tres és el què ha presenciat les escenes més impactants i emotives.
Les seves lloses parlen de moments durs i dramàtics, són el testimoni material d'un dolor que- malgrat les nombroses aiguades que hi han passat- costa de sublimar. L'esperit d'aquestes pedres i de l'indret conté en la memòria la vibració resultant de moltes llàgrimes,molt de patiment i també la por de les rentadores a què el contacte amb la roba infectada els encomanés la malatia mortal.
La intervenció-acció que es va realitzar en el marc Un Lloc Oblidat organitzat pel Col·lectiu Art Santa Coloma coincidint amb la Fira Local la passada primavera pretenia transformar les creences que fan possibles aquests records. La creença que morir fa por i la creença que les malalties només es poden curar interactuant en el cos físic. La possibilitat de canvi i moviment es dóna quan la creença es pot qüestionar i la intenció obre la possibilitat de transcendir el passat i sanar l'espai.

dissabte, 13 de novembre de 2010