La casa de naixments Migjorn ha fet 10 anys!!!
El passat mes d'octubre ho vam celebrar amb unes Jornades i la presentació d'aquest llibre:
http://www.migjorn.net
L'APRENENTATGE DE SER MARE
A Migjorn, la casa de naixements que m’ha fet mare i nadó conscient alhora.
M’agrada ser mare. Fa anys, abans de quedar embarassada, si m’ho haguessin jurat no m’ho hauria cregut. M’agradaven els nens petits però d’una altra manera. Per a mi l’aprenentatge de ser mare ha estat un camí vital, molt interessant però també força complicat. Ara ja no m’ho sembla tant. L’Ot ja té set anys i la Sira cinc, per tant ja en fa set que sento que em diuen “mama” i quasi vuit, l’Ot va néixer a l’octubre, que exerceixo com a tal.
Sovint fent broma comento que l’aprenentatge de ser mare és com fer un màster que no s’acaba mai. Quan entens com van les coses que et semblaven difícils d’acompanyar, aleshores la necessitat deriva cap a una altra banda. Amb el temps he comprès que superar les dificultats, més enllà de permetre’m cuidar bé dels meus fillets, ha estat per a mi una interessant invitació a assolir un bon bagatge i aconseguir un preciós regal.
I és d’aquest tresor que em plau avui escriure per compartir unes paraules.
SER MARE: APRENDRE A SENTIR, APRENDRE A MIRAR, APRENDRE A ESCOLTAR, APRENDRE A TOCAR, APRENDRE A OLORAR, APRENDRE A GAUDIR, APRENDRE A ESTIMAR ...
És molt probable que, tal com evoluciona el món, si no hagués estat mare també hauria après a deixar-me sentir. El cas és però que jo vaig començar a plantejar-me moltes coses arran d’esdevenir mare. Sovint penso que si no se m’hagués obert aquesta possibilitat molts canvis no s’haurien donat, que en aquell moment la meva autoestima era prou baixa com per no trobar les ganes ni el coratge per canviar res.
El cert és que la vinguda de l’Ot l’any 2001 va empènyer-me amb força a endegar la meva odissea particular, un recorregut que es va intensificar significativament el 2003 en néixer la Sira i que a dia d’avui el 2009 es troba en un moment ben suggerent del seu desenvolupament. Quan em poso a fer balanç de l’aventura no em ve sinó agraïment. Agraeixo tant la satisfacció que em dóna viure’ls com les contradiccions que m’han fet la seva mare. I és que aquestes contrarietats són l’APRENENTATGE més gran que m’ha aportat aquesta vida.
Sento que l’encontre amb aquestes dues animetes ha estat transcendental per a mi. Des de pràcticament els primers dies de la seva gestació que no he parat d’aprendre detalls vitals que fins aleshores m’havien estat ben desconeguts.
La primera sensació que en aquell moment es feia ben increïble va ser el fet de tenir la certesa d’estar embraçada des de pràcticament el primer moment que l’Ot va ser engendrat.
Una altra descoberta sorprenent va ser trobar un paperet de l’1 de gener del 2001- un parell de mesos abans de ser engendrat- amb un dibuixet de la Laura, una cosineta de l’Ot que aleshores tenia nou anys, on apareixíem ja els tres: el Ramon, jo i l’Ot. El cert és que l’objectiu de ser mare estava ben lluny dels meus projectes en aquell moment.
De la cosa que n’estic més contenta és del fet d’haver plorat de tot cor i a llàgrima viva tot una tarda sencera- portava mesos sinó anys que no ho feia- per convèncer al Ramon d’anar a Migjorn a conèixer la Montse Català. Acabava de llegir un article a l’Integral sobre el part natural i no era la primera vegada que se’m apareixien senyals posant en evidència el tema: unes amigues m’havien parlat d’Acuario a València i una altra m’havia passat un llibre que parlava del cas d’una noia que va recordar el seu naixement arran d’una sessió d’hipnosi. La lectura em va despertar la inquietud i a l’Integral vaig trobar el telèfon d’Acuario. Trucant a València, sense massa convenciment perquè em semblava massa lluny, vaig saber del projecte de la Montse a Sant Vicenç de Castellet.
Un altre estímul curiós però gens gratuït va ser també que es va donar la “casualitat” que el dia que ma mare em va acompanyar a la cita del ginecòleg de la Seguretat Social d’Igualada per a fer-me la desagradable “prova del sucre” el metge que ens va atendre era el doctor Rofes, que la meva mare va reconèixer ràpidament perquè va ser ell mateix qui la va atendre en el meu part feia vint-i-nou anys. Jo en aquell moment tenia menys consciència de les coses, però amb la perspectiva del temps dedueixo que el retrobament no em va deixar gens indiferent i que va ajudar a despertar el meu neguit envers el fet de ser atesa i parir en un hospital. L’home a diferencia del metge que vaig tenir després va actuar de manera molt professional i correcta però sense saber-ho en certa manera em va connectar i apropar des de l’inconscient amb el record del meu naixement.
Des d’aleshores que sento que tot el què he viscut té a veure amb aquest despertar de consciència. He entès i acceptat el perquè del meu naixement amb anestèsia total -i segurament també amb forceps i oxcitocina-, i amb l’experiència del part dels meus fills he pogut tornar a néixer però molt més conscient.
Amb ells he après que cada moment pot ser un regal preciós si tinc els ulls ben oberts i sé mirar i cuidar amb amor, des del cor. El privilegi d’haver-nos retrobat m’ha permès comprendre que les seves dolences no eren malalties sinó manifestacions del neguit de la nostra ànima familiar. Gràcies a elles també he entès que no estem sols, que hi ha densitats, presències, energies o vibracions que enS afecten, i que ells les detecten amb més facilitat i sensibilitat perquè no porten una cuirassa tan dura com la dels adults. Arran d’aquestes experiències sovint intenses i sorprenents he après que l’alquímia del cos esdevé amb senzillesa quan permets que l’esperit s’obri per a què l’ànima s’expressi plenament.
I així acompanyant-los tan bonament com he sabut en el seu pas de nou per la terra he après que la saviesa i la comprensió sorgeix de dintre i que a fora només cal anar-hi per “corroborar”, per somriure i dir que el silenci d’això ja me’n parla quan junts som una sola essència que amb goig vibra per arreu amor incondicional.
PEL RAMON, PER LA SIRA I PER L’OT: perquè junts seguim aprenent a viure amb art!
