dimecres, 29 de desembre de 2010

LA CAPACITAT DE SANAR, LA CAPACITAT DE MODIFICAR LA MATÈRIA

LA BONA NOVA

La profecia s'acompleix!

Els misteris de l'astofísica o bé:

La integració de la mirada quàntica i la normalització del canvi de paradigma

Per fi... proves en el SOL

http://starviewer.wordpress.com/2010/12/17/cientificos-detectan-emisiones-energeticas-en-el-sol-capaces-de-modificar-la-materia/

i proves a la VIA LÀCTEA

 La flama violeta fotografiada pel National Geographic als volts de la galàxia

http://www.google.com/url?sa=t&source=web&cd=1&ved=0CBcQFjAA&url=http%3A%2F%2Fwww.pensamientoconsciente.com%2F%3Fp%3D6789&rct=j&q=national%20geographic%20llama%20violeta&ei=qpoaTcbCDMa18QPeo8DGBQ&usg=AFQjCNHsTYniKi_YZ3mcc6qtrY3VHxZAiA&sig2=qG6toTZaqd2MAZ8bFmnzow&cad=rja

EL DEBAT ÉS OBERT!!

Jo em pronuncio: estimo allò que és, ara i aquí.
Vos hi podeu sentir incloses... tant les vostres ànimes com les vostres persones.

DONAR LLUM: LA CREACIÓ D'UN NOU TEMPLE EN EL PAISATGE



La casa de naixments Migjorn ha fet 10 anys!!!

El passat mes d'octubre ho vam celebrar amb unes Jornades i la presentació d'aquest llibre:
                                                                                  http://www.migjorn.net


L'APRENENTATGE DE SER MARE

A Migjorn, la casa de naixements que m’ha fet mare i nadó conscient alhora.

M’agrada ser mare. Fa anys, abans de quedar embarassada, si m’ho haguessin jurat no m’ho hauria cregut. M’agradaven els nens petits però d’una altra manera. Per a mi l’aprenentatge de ser mare ha estat un camí vital, molt interessant però també força complicat. Ara ja no m’ho sembla tant. L’Ot ja té set anys i la Sira cinc, per tant ja en fa set que sento que em diuen “mama” i quasi vuit, l’Ot va néixer a l’octubre, que exerceixo com a tal.
Sovint fent broma comento que l’aprenentatge de ser mare és com fer un màster que no s’acaba mai. Quan entens com van les coses que et semblaven difícils d’acompanyar, aleshores la necessitat deriva cap a una altra banda. Amb el temps he comprès que superar les dificultats, més enllà de permetre’m cuidar bé dels meus fillets, ha estat per a mi una interessant invitació a assolir un bon bagatge i aconseguir un preciós regal.
I és d’aquest tresor que em plau avui escriure per compartir unes paraules.
SER MARE: APRENDRE A SENTIR, APRENDRE A MIRAR, APRENDRE A ESCOLTAR, APRENDRE A TOCAR, APRENDRE A OLORAR, APRENDRE A GAUDIR, APRENDRE A ESTIMAR ...

És molt probable que, tal com evoluciona el món, si no hagués estat mare també hauria après a deixar-me sentir. El cas és però que jo vaig començar a plantejar-me moltes coses arran d’esdevenir mare. Sovint penso que si no se m’hagués obert aquesta possibilitat molts canvis no s’haurien donat, que en aquell moment la meva autoestima era prou baixa com per no trobar les ganes ni el coratge per canviar res.
El cert és que la vinguda de l’Ot l’any 2001 va empènyer-me amb força a endegar la meva odissea particular, un recorregut que es va intensificar significativament el 2003 en néixer la Sira i que a dia d’avui el 2009 es troba en un moment ben suggerent del seu desenvolupament. Quan em poso a fer balanç de l’aventura no em ve sinó agraïment. Agraeixo tant la satisfacció que em dóna viure’ls com les contradiccions que m’han fet la seva mare. I és que aquestes contrarietats són l’APRENENTATGE més gran que m’ha aportat aquesta vida.
Sento que l’encontre amb aquestes dues animetes ha estat transcendental per a mi. Des de pràcticament els primers dies de la seva gestació que no he parat d’aprendre detalls vitals que fins aleshores m’havien estat ben desconeguts.
La primera sensació que en aquell moment es feia ben increïble va ser el fet de tenir la certesa d’estar embraçada des de pràcticament el primer moment que l’Ot va ser engendrat.
Una altra descoberta sorprenent va ser trobar un paperet de l’1 de gener del 2001- un parell de mesos abans de ser engendrat- amb un dibuixet de la Laura, una cosineta de l’Ot que aleshores tenia nou anys, on apareixíem ja els tres: el Ramon, jo i l’Ot. El cert és que l’objectiu de ser mare estava ben lluny dels meus projectes en aquell moment.
De la cosa que n’estic més contenta és del fet d’haver plorat de tot cor i a llàgrima viva tot una tarda sencera- portava mesos sinó anys que no ho feia- per convèncer al Ramon d’anar a Migjorn a conèixer la Montse Català. Acabava de llegir un article a l’Integral sobre el part natural i no era la primera vegada que se’m apareixien senyals posant en evidència el tema: unes amigues m’havien parlat d’Acuario a València i una altra m’havia passat un llibre que parlava del cas d’una noia que va recordar el seu naixement arran d’una sessió d’hipnosi. La lectura em va despertar la inquietud i a l’Integral vaig trobar el telèfon d’Acuario. Trucant a València, sense massa convenciment perquè em semblava massa lluny, vaig saber del projecte de la Montse a Sant Vicenç de Castellet.
Un altre estímul curiós però gens gratuït va ser també que es va donar la “casualitat” que el dia que ma mare em va acompanyar a la cita del ginecòleg de la Seguretat Social d’Igualada per a fer-me la desagradable “prova del sucre” el metge que ens va atendre era el doctor Rofes, que la meva mare va reconèixer ràpidament perquè va ser ell mateix qui la va atendre en el meu part feia vint-i-nou anys. Jo en aquell moment tenia menys consciència de les coses, però amb la perspectiva del temps dedueixo que el retrobament no em va deixar gens indiferent i que va ajudar a despertar el meu neguit envers el fet de ser atesa i parir en un hospital. L’home a diferencia del metge que vaig tenir després va actuar de manera molt professional i correcta però sense saber-ho en certa manera em va connectar i apropar des de l’inconscient amb el record del meu naixement.
Des d’aleshores que sento que tot el què he viscut té a veure amb aquest despertar de consciència. He entès i acceptat el perquè del meu naixement amb anestèsia total -i segurament també amb forceps i oxcitocina-, i amb l’experiència del part dels meus fills he pogut tornar a néixer però molt més conscient.
Amb ells he après que cada moment pot ser un regal preciós si tinc els ulls ben oberts i sé mirar i cuidar amb amor, des del cor. El privilegi d’haver-nos retrobat m’ha permès comprendre que les seves dolences no eren malalties sinó manifestacions del neguit de la nostra ànima familiar. Gràcies a elles també he entès que no estem sols, que hi ha densitats, presències, energies o vibracions que enS afecten, i que ells les detecten amb més facilitat i sensibilitat perquè no porten una cuirassa tan dura com la dels adults. Arran d’aquestes experiències sovint intenses i sorprenents he après que l’alquímia del cos esdevé amb senzillesa quan permets que l’esperit s’obri per a què l’ànima s’expressi plenament.
I així acompanyant-los tan bonament com he sabut en el seu pas de nou per la terra he après que la saviesa i la comprensió sorgeix de dintre i que a fora només cal anar-hi per “corroborar”, per somriure i dir que el silenci d’això ja me’n parla quan junts som una sola essència que amb goig vibra per arreu amor incondicional.
PEL RAMON, PER LA SIRA I PER L’OT: perquè junts seguim aprenent a viure amb art!

dimarts, 28 de desembre de 2010

LA CAIXA D'EINES La força de la llum


La força de la llum


La llum és energia, una successió de punts que vibren i es desplacen dibuixant ones, de vegades es fa visible als ulls humans i d’altres ens és perceptible per mitjà d’altres sentits. La tecnologia ha permès quantificar, ordenar i plasmar l’existència d’aquella energia no visible, que en major o menor grau d’amplitud, es percep de manera sensible i intuïtiva.


Des de la Terra concebem que a l’infantar rebem llum, així, tot ésser amb consciència que encarna esdevé persona. Amb el naixement rebem la força de la llum, és el principi de la ment amb carn o de consciència amb vida. Quan a través d’uns pares o progenitors se’ns dóna llum, rebem el patró energètic que ens permetrà ser a la Terra segons la vibració que té en aquell instant el cel o l’univers amb el punt de la Terra on estem. En encarnar, la consciència es concreta per a poder materialitzar-se i esdevenir. Com a éssers de llum atraiem als pares o progenitors abans de ser concebuts, el seu encontre i les relacions que estableixen o tenen són provatures prèvies a la nostra concepció i són necessàries i imprescindibles per a la nostra concepció, especialment els moments de fusió, que es donen sobretot a través de l’energia sexual. Són el principi, un primer esborrany, una aproximació de la que serà la nostra nova vibració. Una vibració que amb la concepció o acte sexual d’engendrament s’anirà acotant fins al moment de néixer quan la mare ens pareixi, ens mostrem per primera vegada al món i rebem la llum definitiva amb tot el mapa natal de possibilitats d’ésser en l’esdevenir.
La nostra vibració d’ànima, tot i la instantània del cel visible que per mitjà de l’astrologia obtenim en el moment que naixem, és eterna i té un espectre molt més ampli. Considerant el pla evolutiu de déu, té un origen que va molt més enllà d’aquesta existència, i malgrat haver encarnat i haver concretat en altres vides, no té passat ni present ni futur, és, i es remunta a l’origen i la fi dels temps i del mateix univers. Des d’aquesta òptica, l’univers es concebut com a totalitat que és qui proveeix de llum a cada ésser. L’ésser és pols d’estels, per això, té ja en origen llum pròpia, una llum que l’ànima mostra des de l’interior i que la connecta amb l’infinit i la eternitat. Les persones humanes som éssers de llum encarnats a la Terra. L’origen d’aquest ésser llum és la força universal i divina, és l’u i el tot de la creació.
Per contra bona part dels humans encarnats en els darrers anys d’aquesta era ens trobem totalment perduts i desconcertats. La llum artificial i la intervenció exagerada i abusiva en els parts han fet que perdéssim de vista aquest referent. Hem desconnectat de l’essència o primera vibració d’ànima, perdent així la consciència del nostre ser i la missió real per la qual havíem encarnat.
En la consciència col·lectiva, ens sentim totalment desvinculats del cel i regits per la llum artificial, lluny de tot sentit vers la nostra existència individual i col·lectiva. Tenir consciència i ser essencialment llum són actituds que han estat manipulades i mutilades amb la intenció d’alienar-nos fins a aconseguir que en el pla cultural ens trobem immersos i crescuts en un reguitzell de mentides o miratges.
 Una miratge força interessant, i fermament destacable, és la que ha sostingut les religions com a institucions de poder. Una il·lusió seductora causada per una deficient interpretació de la imatge causada per la reflexió total de la llum celeste, que en el pla terrestre prové especialment del sol, l’astre dominant. L’error base d’aquestes religions prové de creure que els grans mestres o iniciats que les han inspirat eren realment únics i que per tant calia adorar-los. Certament la seva essència pot emetre la mateixa fragància del fill únic del creador, perquè es troba arreu, però la confusió que s’ha difós i alimentat si més no vers la gran majoria, i amb menor o major consciència i intenció de manipular, és la d’induir a l’adoració de la pell mortal d’aquell ésser i educar a partir de l’exemple limitat a la seva manifestació física a la Terra.


Aquesta creença sorgeix de les deduccions fetes a partir d’un saber ancestral que en un primer moment pot semblar xocant però que és bastant lògic. La força de la llum prové de l’univers i al planeta Terra especialment del Sol, que com el gran astre que regna en la volta celeste ha estat adorat des de temps immemorials. El Sol ha estat vist com la principal font d’energia i de vida, imprescindible per nodrir. Això ha fet que des d’una vessant més espiritual s’interpretés com el fill de la divinitat. I la combinació d’ambdues ha dut a que simbolitzés també la salvació. Una deducció que no passa només per l’intel·lecte, sinó que està escrita en el cel.
Observat des de l’hemisferi nord, seguint el seu cicle anual el sol mor amb el solstici d’hivern. Dalt la volta celeste ho indica Sirius, l’estrella de l’est, una estrella binària junt amb la Nana Blanca o ca Major que representa l’amor matern. Molts temples antics han estat orientats de manera que la llum de l’estrella, que representa l’amor dels pares, pogués penetrar en els altars interiors. Alineada amb Sirius per assenyalar el naixement del sol a l’horitzó un xic més amunt trobem la constel·lació dels Tres Reis. El sol mor amb el solstici d’hivern i ressuscita al cap de tres dies en els quals roman immòbil mentre té a sobre la constel·lació de la Creu, és un moment de quietud sublim que ens porta de nou al naixement de la llum que coincideix amb la celebració del Nadal. Com els pastors de l’Anunciació bíblica, amb el naixement de la llum redescobrim la importància que té seguir el cicle solar de la Terra per a la nostra salvació. Una salvació o promesa de vida que també ens ve donada si observem la constel·lació de Verge que es troba en conjunció amb el sol entre agost i setembre que coincideix amb l’època de les collites. A més, s’ha observat que en la zona propera Verge hi continuen naixent Supernoves, nous punts de llum molt potent o galàxies de nova creació que interrompudament va gestant l’univers en expansió.


La llum natural que rebem de l’univers i especialment la llum que irradia el sol són i han estat sempre la nostra salvació, a tots els nivells. Els banys de sol són sanadors perquè evoquen el record de l’origen, confereixen una tessitura a la pell que reforça l’embolcall. Amb el sol el rostre irradia bellesa sense l’ajut dels cosmètics, permet a la persona lluir de nou amb llum pròpia i transmetre a flor de pell tot allò que mai podrà dir el llenguatge. La llum natural permet mirar el cel amb més claredat. Els dies retornen al seu ritme natural i pacífic amb uns focus de llum i penombra, nets de tota contaminació lumínica i lliures de la confusió i l’estrès que en excés genera. L’exposició de l’ésser a la llum natural vivifica i dóna una llum més neta a l’aura.

 podeu llegir també:

HISTÒRIES D'URANTIA “Petita història d’un nadal”


LA CAIXA D'EINES Les forces ancestrals pures


Les forces ancestrals pures


L’essència de vida, la llavor que permet l’esclat del ser, la seva encarnació a la terra i, través de la crisi i el canvi, la seva evolució, troba el seu impuls bàsic en les forces ancestrals més pures. Aquelles forces que han acompanyat l’ésser humà des de temps immemorials i que encara avui dia en són el seu motor principal.
A tota existència humana se li atorga en néixer la força de la llum, que és un reflex de la vibració o la força que aquesta rep del cel en aquell instant prodigiós. Prèviament les fonts d’energia còsmica més potents arrelen a la terra a través de la força de l’amor creatiu i la força de la sexualitat més pura i atrauen aquesta llum. Les forces de la sàvia natura en íntima connexió amb la força de la terra troben amb aquesta llum la connexió amb la força de la mort, la força del misteri que esdevé i encarna la força de la vida. Amb la força de la vida i la mort, l’ésser creix dins el ventre de la mare i de la seva pròpia sang coneix la força de l’aigua. A través del propi metabolisme sap també de la força transformadora del foc. Un cop fora, en respirar, obté amb el primer alè de vida la força de l’aire. Iniciant així el seu pas per la terra a plena consciència del coneixement essencial bàsic necessari per esdevenir i sobreviure sense cap por ni limitació. Senzillament sap, sap perfectament què és fluir, respirar, purificar, alimentar, transformar, crear i en definitiva és capaç de ser i per tant d’autogenerar-se i d’engendrar per art de màgia la vida.