LA CAIXA D'EINES La força de la llum

La força de la llum

La llum és energia, una successió de punts que vibren i es desplacen dibuixant ones, de vegades es fa visible als ulls humans i d’altres ens és perceptible per mitjà d’altres sentits. La tecnologia ha permès quantificar, ordenar i plasmar l’existència d’aquella energia no visible, que en major o menor grau d’amplitud, es percep de manera sensible i intuïtiva.

Des de la Terra concebem que a l’infantar rebem llum, així, tot ésser amb consciència que encarna esdevé persona. Amb el naixement rebem la força de la llum, és el principi de la ment amb carn o de consciència amb vida. Quan a través d’uns pares o progenitors se’ns dóna llum, rebem el patró energètic que ens permetrà ser a la Terra segons la vibració que té en aquell instant el cel o l’univers amb el punt de la Terra on estem. En encarnar, la consciència es concreta per a poder materialitzar-se i esdevenir. Com a éssers de llum atraiem als pares o progenitors abans de ser concebuts, el seu encontre i les relacions que estableixen o tenen són provatures prèvies a la nostra concepció i són necessàries i imprescindibles per a la nostra concepció, especialment els moments de fusió, que es donen sobretot a través de l’energia sexual. Són el principi, un primer esborrany, una aproximació de la que serà la nostra nova vibració. Una vibració que amb la concepció o acte sexual d’engendrament s’anirà acotant fins al moment de néixer quan la mare ens pareixi, ens mostrem per primera vegada al món i rebem la llum definitiva amb tot el mapa natal de possibilitats d’ésser en l’esdevenir.

La nostra vibració d’ànima, tot i la instantània del cel visible que per mitjà de l’astrologia obtenim en el moment que naixem, és eterna i té un espectre molt més ampli. Considerant el pla evolutiu de déu, té un origen que va molt més enllà d’aquesta existència, i malgrat haver encarnat i haver concretat en altres vides, no té passat ni present ni futur, és, i es remunta a l’origen i la fi dels temps i del mateix univers. Des d’aquesta òptica, l’univers es concebut com a totalitat que és qui proveeix de llum a cada ésser. L’ésser és pols d’estels, per això, té ja en origen llum pròpia, una llum que l’ànima mostra des de l’interior i que la connecta amb l’infinit i la eternitat. Les persones humanes som éssers de llum encarnats a la Terra. L’origen d’aquest ésser llum és la força universal i divina, és l’u i el tot de la creació.

Per contra bona part dels humans encarnats en els darrers anys d’aquesta era ens trobem totalment perduts i desconcertats. La llum artificial i la intervenció exagerada i abusiva en els parts han fet que perdéssim de vista aquest referent. Hem desconnectat de l’essència o primera vibració d’ànima, perdent així la consciència del nostre ser i la missió real per la qual havíem encarnat.

En la consciència col·lectiva, ens sentim totalment desvinculats del cel i regits per la llum artificial, lluny de tot sentit vers la nostra existència individual i col·lectiva. Tenir consciència i ser essencialment llum són actituds que han estat manipulades i mutilades amb la intenció d’alienar-nos fins a aconseguir que en el pla cultural ens trobem immersos i crescuts en un reguitzell de mentides o miratges.

 Una miratge força interessant, i fermament destacable, és la que ha sostingut les religions com a institucions de poder. Una il·lusió seductora causada per una deficient interpretació de la imatge causada per la reflexió total de la llum celeste, que en el pla terrestre prové especialment del sol, l’astre dominant. L’error base d’aquestes religions prové de creure que els grans mestres o iniciats que les han inspirat eren realment únics i que per tant calia adorar-los. Certament la seva essència pot emetre la mateixa fragància del fill únic del creador, perquè es troba arreu, però la confusió que s’ha difós i alimentat si més no vers la gran majoria, i amb menor o major consciència i intenció de manipular, és la d’induir a l’adoració de la pell mortal d’aquell ésser i educar a partir de l’exemple limitat a la seva manifestació física a la Terra.

Aquesta creença sorgeix de les deduccions fetes a partir d’un saber ancestral que en un primer moment pot semblar xocant però que és bastant lògic. La força de la llum prové de l’univers i al planeta Terra especialment del Sol, que com el gran astre que regna en la volta celeste ha estat adorat des de temps immemorials. El Sol ha estat vist com la principal font d’energia i de vida, imprescindible per nodrir. Això ha fet que des d’una vessant més espiritual s’interpretés com el fill de la divinitat. I la combinació d’ambdues ha dut a que simbolitzés també la salvació. Una deducció que no passa només per l’intel·lecte, sinó que està escrita en el cel.

Observat des de l’hemisferi nord, seguint el seu cicle anual el sol mor amb el solstici d’hivern. Dalt la volta celeste ho indica Sirius, l’estrella de l’est, una estrella binària junt amb la Nana Blanca o ca Major que representa l’amor matern. Molts temples antics han estat orientats de manera que la llum de l’estrella, que representa l’amor dels pares, pogués penetrar en els altars interiors. Alineada amb Sirius per assenyalar el naixement del sol a l’horitzó un xic més amunt trobem la constel·lació dels Tres Reis. El sol mor amb el solstici d’hivern i ressuscita al cap de tres dies en els quals roman immòbil mentre té a sobre la constel·lació de la Creu, és un moment de quietud sublim que ens porta de nou al naixement de la llum que coincideix amb la celebració del Nadal. Com els pastors de l’Anunciació bíblica, amb el naixement de la llum redescobrim la importància que té seguir el cicle solar de la Terra per a la nostra salvació. Una salvació o promesa de vida que també ens ve donada si observem la constel·lació de Verge que es troba en conjunció amb el sol entre agost i setembre que coincideix amb l’època de les collites. A més, s’ha observat que en la zona propera Verge hi continuen naixent Supernoves, nous punts de llum molt potent o galàxies de nova creació que interrompudament va gestant l’univers en expansió.

La llum natural que rebem de l’univers i especialment la llum que irradia el sol són i han estat sempre la nostra salvació, a tots els nivells. Els banys de sol són sanadors perquè evoquen el record de l’origen, confereixen una tessitura a la pell que reforça l’embolcall. Amb el sol el rostre irradia bellesa sense l’ajut dels cosmètics, permet a la persona lluir de nou amb llum pròpia i transmetre a flor de pell tot allò que mai podrà dir el llenguatge. La llum natural permet mirar el cel amb més claredat. Els dies retornen al seu ritme natural i pacífic amb uns focus de llum i penombra, nets de tota contaminació lumínica i lliures de la confusió i l’estrès que en excés genera. L’exposició de l’ésser a la llum natural vivifica i dóna una llum més neta a l’aura.

 podeu llegir també:

HISTÒRIES D'URANTIA “Petita història d’un nadal”