dimecres, 16 de març de 2011

HISTÒRIES D'URÀNTIA. La llavor còsmica


La llavor còsmica


M’agrada tenir la certesa que quan surto de la làmpada i em torno el geni de la llum que tot ho pot, a la terra hi tinc plantada la llavor que finalment fructificarà.
Sí, ser llum sàvia i pols d’estels em dóna molta màgia i seguretat. Puc volar, omplir-me de riquesa i sentir ben a prop la fortuna. Tinc accés al Coneixement i em sé capaç de tot, perquè sóc guspira de llum divina i sóc part de la Creació. M’agrada molt ser part i tot em dóna tota la força i em reconec infinita, en les parts i en el tot, em sento: el geni de la làmpada.
M’encanta, m’encanta no deixar de ser geni i sentir-me acaronada per la terra. Jo sóc, sóc una llavor còsmica, conformada, contornada, continguda, consentida, comuna, corbada, convinguda, ben conservada, ben comportada, ben confortable però connectada amb el nèctar infinit i diví. 
 
Ser conformada, contornada i continguda em limita i em confirma la seguretat d’ésser una o confondre’m amb l’horitzó.
Semblar comuna, corbada i convinguda em permet reconèixer la meva idiosincràsia després de néixer en un racó important i qualsevol.
Estar ben conservada, ben comportada i ben confortable m’ajuda si ho faig com vull i quan em ve de gust.
Ser, semblar i estar com a llavor còsmica entre el cel i la terra és el privilegi que tota ànima quan encarna a la terra pot gaudir.
Assumir-ne la responsabilitat és un honor. Paraula d’ànima!
Per contra, eximir la responsabilitat, és acceptar que la llavor sigui manipulada. Tota llavor còsmica ha de saber que delegar la responsabilitat té conseqüències gravíssimes per la seva natura.
Qualsevol llavor és susceptible de patir l’abús d’un patró, un model que violant la pròpia autenticitat la deixi estèril, genèticament modificada i capaç només de produir de forma mecànica uns fruits insípids i mancats d’amor.
M’agrada ser llavor còsmica i reivindico ara i sempre la igualtat i la diferència, acuso per contra la desigualtat que iguala i deixa que tot bri de vida s’uniformitzi i perdi la possibilitat de respirar en llibertat i transcendir. Sento compassió per aquelles ànimes engabiades en hivernacles esterilitazats, excessivament fertilitzats i emmalaltits. Em sap greu veure com aquesta artificialització de la natura comporta desconnexió de l’aliment bàsic: la llum de la vida, la força que no necessita d’antibiòtics antivida afegits intencionadament per alienar.
Visca la força còsmica del més enllà i les llavors salvatges i autòctones que són sense anar més enllà: pura i simple vida!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada