dilluns, 7 de març de 2011

LA CAIXA D'EINES La força del silenci


La força del silenci

 


La primera gran força que permet la unió còsmica és la capacitat de crear silenci. És possiblement la vibració més neutra i a la vegada més potent de totes perquè es limita a la comunió amb el Creador. I aquesta fusió amb tota la creació, entesa com la totalitat a la qual l’ésser forma part, permet l’abolició del temps i de la seva plasmació a l’espai.

Tot ésser a tall individual necessita practicar amb certa assiduïtat aquest hàbit d’higiene emocional per retrobar-se amb tots els nivells de l’ànima i a partir d’aquest retrobament fondre’s també amb el magnetisme resultant d’aquest silenci.
La remor interna que l’ésser pateix quan no connecta amb la pròpia vibració és la interferència més eficaç per torbar la projecció de l’ànima. Aquella veueta que tota encarnació humana ha sofert en aquells moment d’incertesa mal viscuda i dispersió és la manera més subtil que el propi ésser té per distreure’s i oblidar finalment la seva missió a la terra. En els darrers temps, el aparells moderns com la ràdio, el televisor o el mateix ordenador acompanyen i a la vegada són un succedani de silenci. Envaeixen subtilment i sense treva les llars imposant un silenci unilateral o un soroll de companyia constant.
Per contra, quan la persona posa atenció en el present i pot aturar aquesta fressa -que l’ancora en el passat refregant el pensament en els records construïts o la dispara vers el futur dissenyant unes expectatives esclavitzants-, aleshores pot escoltar el silenci i assaborir tots els aprenentatges que aquest porta implícits.
Les mil cares del silenci però no sempre són agradables, de vegades són tallants, corglacen i espanten. De vegades el silenci és molt agressiu, quasi mortífer, i pot generar tensió i respostes violentes.
Al llarg dels temps viscuts i escrits com a història s’han donat enfrontaments que s’han saldat amb silencis assumits per uns o altres, pobles i governants, que han estat conjunturals per l’època. D’aquesta fusió amb la totalitat n’ha sorgit una variant de l’ordre polític que els humans han anomenat absolutisme o totalitarisme. En ambdós casos la dualitat ha perdut l’equilibri, s’ha donat més èmfasi al recursos materials que als espirituals. Sota aquesta forma d’organització la societat s’ha vist obligada a atorgar a un sol ésser la titularitat de ser el cabdill, l’únic cap del fil conductor capaç de connectar i rebre de la vibració de la divinitat creadora. A conseqüència d’això la resta dels humans s’han trobat induïts per la força o de manera més subtil a sotmetre’s a la voluntat d’aquest intermediari cobdiciós.
Altres vegades el silenci ha mostrat una cara més humana generant emocions de gran vàlua humana i infinites vegades ha estat el punt d’unió per establir vincles d’amor i complicitat.
Cada ésser ha trobat amb el silenci una abundant font d’inspiració per a realitzar els seus somnis i crear amb art i saviesa tota manifestació d’harmonia i bellesa. Des de la prismàtica individualitat a l’encontre silenciós amb l’altra, la ànima ha sabut fructificar la vida. A través de la comunió de la fe religiosa o la lluita per un ideal comú les comunitats humanes han sabut elaborar i recrear projectes magnànims que només eren possibles sota l’aura silenciosa de la complicitat i la fe en ells.
Monte Alban (Mèxic)
Moltes religions utilitzen el res per a connectar amb l’ésser superior, de vegades ho fan des del silenci de la paraula, dient tots alhora alguna cosa però deixant la pròpia ment en silenci, i altres vegades el silenci es procura complet com en el cas de la meditació. El silenci intern és comú a totes les pràctiques religioses i la celebració de les cerimònies siguin danses o siguin oracions és fonamenten amb aquesta comunió, sota el risc de vegades de caure en l’engany a causa de la voluntat de poder i manipulació d’aquells qui lideren el ritual.
Experimentar el silenci és una virtut humana clau per poder esdevenir absolut i evolucionar per mitjà de l’observança. El silenci comporta no acció i aquesta connexió absoluta és imprescindible per agafar impuls i avançar. Sovint s’utilitza per acompanyar a la mort i com a mostra de respecte per substituir el poder limitat del llenguatge.
En aquest interval d’incertesa la persona pot assaborir un dels encontres més fructífers de la seva experiència humana, la possibilitat de vincular-se en tot moment amb l’esperit infinit de l’eternitat i establir diàleg amb l’arrel del res. Aquest zero absolut, sotmès a la contradicció i a l’ambigüitat d’expressar també simultàniament el tot permet que el silenci esdevingui només a cavall entre un i l’altra permetent així endegar el moviment. El silenci és per tant una eina imprescindible per a poder restablir el moviment natural de la nau.

espai en blanc, una possible cita amb el silenci

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada