Sento un dolor intens al coll talment m’haguessin degollat. Tinc les entranyes regirades i la tristesa m’evoca a aquell vespre quan amb la posta de sol em van esbudellar.
Fa cinc mil anys, jo era una sacerdotessa a Uruk. Hi havia un home, un sacerdot com jo, que m’estimava. Amb ell dansàvem pels déus i amb la força de la unió còsmica ens expressàvem la immensitat de l’amor diví des de la Terra cap al cel. Havíem entregat les nostres vides a servir a déu des de la Terra pel bé de la mateixa i de les persones que l’habitàvem. Els nostres cossos servien junt amb altres cossos per canalitzar la força tel·lúrica de les entranyes de la terra on el temple que servíem havia estat construït. A canvi rebíem la protecció i l’amor incondicional de les nostres intel·ligències còsmiques que de manera sincrònica o paral·lela existeixen per nosaltres univers enllà.
Honoràvem a la Gran Divinitat i vetllàvem el seu misteri, de la mateixa manera que cal fer-ho ara puig no hi ha cap diferència entre aquell present i el que tenim o el que vindrà.
No obstant els tràgics fets succeïts en aquell moment, la crueltat dels sacrificis humans per abastir de poder a pocs, són lastres que expliquen la situació del món actual al qual jo he encarnat amb la missió de posar fi a aquella macabre direcció que prengué aleshores la humanitat.
La sincronicitat permet reprendre el fil d’aquell moment enllà i es per aquest motiu que no m’he cansat de reencarnar vides i vides i treballar per restablir la pau i la solidaritat intrínseques a l’espècie humana.
Porto trenta-set anys amb aquesta carcassa i fins ara no he pogut recordar, el joc és tant pervers i sofisticat que el dolor de l’experiència m’ha forçat a l’anestèsia total, la desconnexió i l’oblit. Potser només així, amagant, colpejant i anul·lant la meva ànima de manera infatigable he pogut arribar fins aquí, com una dona presa d’aigua, amb les emocions contingudes fins a l’extrem. Patint la pressa del dia a dia per por a aturar-me i mirar sofrent, amb la peresa d’aquella que es creu incompresa, desvolaritzada i incapaç de tot.
Sento que les ferides que duc enregistrades a l’ànima de fa cinc mil anys, segons la línia del temps establerta per enregistrar els fets que narren la gran mentida que ha estat la història d’aquesta era i els mil·lennis precedents, m’han causat la paràlisi i la por que se m’activaven fins al punt de voler-me autoimmolar davant qualsevol petit estímul que ressoni sota una vibració que la meva subtil memòria cel·lular pugui reconèixer i em dugui a evocar aquell tan present passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada