HISTÒRIES D'URÀNTIA. Les belles entranyes de la terra

Aquesta vegada vull tornar a raure a un lloc màgic. La Terra és bella en tota la seva amplitud, ho sé. Mes hi ha racons que tenen un magnetisme especialment potent. M’agrada rastrejar tots els racons més insòlits i assaborir la seva força tel·lúrica.

Sento especial atracció per l’Atlàntida, per a mi és la màxima expressió de la llar. Des que va succeir la catàstrofe es troba repartida pels centres més suggerents del planeta i m’encanta visitar-los. Allà els humans em perceben i m’acullen tan real com les pedres i els grans roures.

Sóc un espectre que estima la Terra i els humans que l’habiten, les vegades que encarnat he estat feliç assaborint la seva màgia especial i gaudint de la seva magnífica bellesa.

En el present etern convisc amb éssers fantàstics que s’apassionen davant les grans moles de la terra i amb ells he ascendit al seu sostre ajudant-los a superar els moments més difícils.

Recordo molt bé l’energia i la fe dels grans constructors de les piràmides, els seus arquitectes m’invoquen per canalitzar els seus projectes i jo com a humil servent de la divinitat estic amb ells per facilitar-los la il·luminació. 
Els humans que piquen les pedres i després les carretejen lleugers conscients de la seva noble implicació somriuen joiosos quan em perceben a prop.

També camino per ascendir al costat d’ànimes capaces de sobrepassar els límits de les altures i arribar als cims més inhòspits, gaudim en trobar allà la comunió amb la divinitat. La seva perspicàcia m’alimenta puix jo em sento part de l’expedició. En moments en què la mort els mira fit a fit, jo sóc canal d’amor i serenor per transcendir la por real de perdre la vida. Plegats superem els límits de l’impensable i així una altra vegada materialitzem a la Terra la força i el poder que emana del cel.

M’agrada pensar que amb la meva vibració aviat trobaré la possibilitat d’encarnar de nou i avançar pel bé comú contribuint així per mitjà de la força de la matèria a millorar i harmonitzar per l’evolució del pla diví.

Voldria néixer home i feminitzar l’esperit de la mare Terra, contribuir a neutralitzar la confusió que s’ha generat a causa de l’egoisme d’aquells que juguen a ser déus. Trobo que el planeta té un potencial enorme i que, malgrat la pantomima que representen els milions d’ànimes en pena que recorren la terra encarnades sense cap sentit que el de cargolar-se en la mediocritat i la mesquina avarícia, la voluntat de ser essència pura de la divinitat és motiu vàlid per intentar-ho eternament.

Trio un instant i cerco en la història remota de la llei del temps, demano humilment al gran univers que em concedeixi de nou la possibilitat de reprendre el fil de la història a Uruk, Mesopotàmia abans que torni a semblar massa tard, demano contribuir a expiar l’errada.

En aquell moment la llum va defallir per motius desconeguts, potser el recorregut de l’astre que entrava en la porció d’òrbita on regna la foscor va fer-la defallir i així fou com l’harmonia va donar pas a la confusió: ciutats per acumular poder i riquesa, dones esventrades i sacrificades per sembrar la por i el desconcert, taules de pedra escrites on pressumptament es dictaren les lleis de déu, la propietat i la famílies passaren a ser uns referents de poder per manipular i manllevar la llibertat.

Certament urgeix tornar enrere en el moment del primer record del gran error i reprendre des d’allà l’amor per totes les formes de vides que brollen innocents de la terra per amb la seva missió desenvolupar i dur a terme el pla diví.